diumenge, 14 desembre de 2014

Decoració nadalenca casolana.


A casa, el Nadal el celebrem per tradició. No sóc una persona religiosa, ni creient, de manera que el celebro perquè és una tradició, una excusa per a reunir la família, una excusa per a pensar un xic més en els demés. No em malinterpreteu, és la meva opció, la meva opinió, i procuro ser respectuosa amb les creences de tothom. Però justament per aquest motiu, vull sentir-me còmode amb la celebració del Nadal, i crec que ho estic aconseguint.

Per a mi el Nadal té quelcom de connexió amb la Terra. Potser és pel Tió, per la molsa del pessebre, o per l'olor dels avets... símbols que em transporten directament a la meva infantesa, i a les seves olors que van estretament lligades a l'olor de bosc, aquella olor que t'obre els pulmons d'aire i de vida. Es pot dir que, a la meva manera, el contextualitzo per a que prengui forma i significat. Però, justament, per a contextualitzar-lo i sentir-m'hi còmode, he de renunciar a una part d'aquests mateixos símbols, perquè els admiro i els respecto: i renuncio a la part viva, que és també la dels olors, la molsa i els avets reals fa temps. Vam optar per buscar-ne substituts perquè la última vegada que vam tenir-ne i passades les festes era tot mort i ho vam acabar llençant, ens va entristir molt. Però el seu valor simbòlic hi és, i per a nosaltres és suficient.

Per a no renunciar a la natura, aquest any la decoració que engalana l'arbre és, no només DIY (com tenim per costum) sinó que és recollida de la natura: un grapat de glans que hem banyat amb els colors daurat i blanc. Ens hem entretingut durant dies i, a estones, hem anat creant un petit univers: pintats a mitges amb pinzell (prèviament encintats, o no), sucats en pintura total o parcialment, amb pintura més o menys diluïda, amb chalk paint... hem fet i desfet a voluntat. I aquesta és la nostra proposta per a aquestes festes.




















Ahir, dia de Santa Llúcia vam muntar el pessebre i l'arbre a casa (que és la tradició a casa nostra) i avui, amb aquesta entrada, ens sumem a l'esperit nadalenc que vesteix la xarxa... 

Desembre del 2014. Set anys.

Més esperit nadalenc...




dilluns, 8 desembre de 2014

Penjoll senzill de tardor.


Vull reivindicar el meu dret a gaudir de la tardor. Per més que el Nadal i l'hivern es colin per tot arreu i estiguin a la cantonada. Aquesta cultura del "Ja és..." del "Ja fa.." em cansa. Sí, falta poc per Nadal, i sí, tot just ara comença a fer una mica de fred. Però el temps vola per si sol, no necessita que nosaltres l'empenyem.

Així que reivindiquem que encara és tardor, i ho fem d'una manera senzilla. Perquè a vegades, menys és més.












Un petit i simple penjoll amb un glà. Hem seguit explorant les possibilitats creatives dels glans, i ens hem divertit de valent, però això es mereix una entrada a part. Nosaltres avui hem buscat la simplicitat, però si us animeu a fer el penjoll, podeu afegir granadura al cordill, o dibuixar motius als glans... Al vostre gust. ^ ^
Desembre del 2014. Set anys.

Més inspiració tardorenca...

Cosint fulles amb fulles de pi.

Fulles, ceres i aquarel·les.

dimarts, 2 desembre de 2014

La fàbrica de núvols.


Avui fa exactament un any que en Biel va ser intervingut d’urgència per una peritonitis. Una intervenció, dos abscessos. 

Avui fa exactament un any vam aprendre a conviure amb l’angoixa i l’esperança, amb un dolor i un amor immensos. Trenta dies i trenta nits.

Avui fa exactament un any que vam aprendre que el temps es pot tornar elàstic i enganxós,  vam descobrir que la família i els bons amics et recullen i t’ajuden a aixecar-te una vegada i una altra, que riuen i ploren amb tu. 

Avui fa exactament un any que vam descobrir que la rebel·lia del nostre fill li neix a les entranyes, i que li fa bé. 

Avui fa exactament un any que, mentre els metges debatien sobre quin era el futur del meu petit, jo espiava l’exterior a través de la finestra de la sala d’espera de l’hospital. I a través del seu vidre, veia com es dibuixava el fum que sortia de la xemeneia de l’edifici de davant d’urgències. I vaig pensar com li agradaria al meu fill de veure aquell espectacle, d’inventar-nos una història plegats per al que semblava ser una fàbrica de núvols. I vaig enregistrar un petit vídeo per a distreu-re’l mentre esperava, però no li vaig poder mostrar fins l’endemà. 

 Avui, un any més tard, l’he utilitzat per a il·lustrar aquest petit conte. 



- La fàbrica de núvols.

Els núvols són bons per naturalesa. Són motiu d’observació i conversa. Conviden a somiar, a observar, a divagar. 

Els petits els utilitzen per a buscar-hi personatges per a les seves històries fascinants i màgiques, els grans alcen la vista quan hi busquen explicacions i previsions. Els núvols esperen pacientment que algú els observi.

Es van veure obligats a aprendre la fórmula a marxes forçades. La fórmula semblava senzilla: tres parts d’aigua per una de nata, i set hores fent xup-xup a foc lent, que és el temps que triguen a coure’s els somnis. No es podia parar de remenar la barreja, ja que si el barrejador es distreia i es passava de cocció, els núvols es tornaven boira, s’escampaven sense control i en poca estona banyaven tota la ciutat.

 Malgrat l’aparent senzillesa del procediment al començament tot era força llastimós i desastrós. Varen tardar un temps a adonar-se que el seu estat d’ànim influïa poderosament sobre el resultat final. 

Així, descobriren que quan estaven enamorats, els núvols semblaven encesos, i es tornaven d’un color rosa pujat, lleugers i volàtils. Descobriren igualment que l’alegria i l’eufòria els vestien d’un color que cavalcava entre el préssec i el corall, que canviava a mesura que el dia avançava. Que la il·lusió els tornava d’un blanc pur, immaculat. Els feia esponjosos i molsuts. Els dibuixava i els retallava de manera clara contra el cel. 

També van descobrir que la tristesa alimentava els núvols de pluja, que ploraven mars i que es tornaven foscos, opacs i compactes a fi de no deixar passar la llum del dia. I que la ràbia creava tempestes. 

Així, si el barrejador estava enfadat havia de tenir cura perquè els núvols de tempesta creixien de manera imprevisible i desmesurada, de no ésser continguts adequadament, acabaven descarregant pedra amb força sobre qualsevol indret. Que l’enveja els espantava, perquè ells són lleugers i eteris per natura.

Amb el pas dels anys van estipular que a la barreja dels núvols nocturns se li afegiria un cabdell de fil de plata per a donar-los un acabat argentat i mig enteranyinat, preparat per a recollir els somnis, les angoixes i les cabòries dels somniadors i els insomnes.

La teoria explicava que calia tenir cura d’equilibrar-los i repartir-los amb gràcia: un que sembli un conillet, un amb forma de vaixell, un que sembli un pastisset. El secret es trobava en l’equilibri, en parar atenció a la força i la direcció del vent, saber cap a quin indret viatjarien els núvols d’aquell dia. I si alguna cosa semblava no funcionar correctament només calia girar la xemeneia i enviar-los cap a una altre banda. 


El barrejador havia esdevingut un artesà, però la seva tasca i el seu saber fer havien d’ésser mantinguts en secret: ningú podia saber que els núvols naturals s’havien esgotat i que els núvols que penjaven dels cels moderns eren artificials desde feia tres generacions. Temien que si la gent descobria que els núvols havien desaparegut feia dècades, deixarien de somiar desperts.

·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  

Si voleu saber més de com vam viure la nostra aventura hospitalària, podeu llegir-ho en aquesta entrada...


dissabte, 29 novembre de 2014

Fulles, ceres i aquarel·les.


Aquesta tardor que sembla que no acaba de començar ni d'acabar... ens ha regalat ja les seves fulles. Fa uns dies vam estar recollint-ne algunes i, quan vam arribar a casa, les vam utilitzar per a fer un frottage que posteriorment vam pintar amb aquarel·les.

Com que tenia la idea d'oferir als nens aquarel·la líquida, vam utilitzar un paper de gramatge mitjà (200 gr.) a fi que absorbís adequadament l'aquarel·la i no s'estripés. Al principi temia que el paper fos massa gruixut i els nervis de les fulles no fossin del tot visibles, però la veritat és que es veien perfectament.
















Preparar una composició amb fulles i cobrir-la amb paper, fregar les ceres a sobre, pintar a sobre amb aquarel·la i veure com aquesat s'aparta de sobre la cera... repetir una i altra vegada... i un cop sec, fer-hi un dibuix a sobre. D'aquesta manera, combinant aquestes dues tècniques artístiques, hem pogut conservar el record d'algunes de les fulles que aquesta tardor tan càlida ens ha regalat.

Novembre del 2014. Sis anys, gairebé set.

Més (amb) fulles...







diumenge, 23 novembre de 2014

· el tacte del fang · celebrant els set anys a La Pampalluga.


La Llum i en Biel han fet set anys. Set anys, que han passat volant. Com cada any, hem celebrat el seu aniversari. Aquesta vegada, teníem ganes de fer quelcom diferent, que estigués en la nostra línia i que fós també un regal per als amics que ens vulguéssin acompanyar en un dia tan especial... i així va ser com vam decidir regalar-los (i regalar-nos) un taller creatiu. L'espai de casa nostra es quedava petit per a acollir a tanta canalla, així que a La Pampalluga hi vam trobar l'espai suficient, els materials necessaris i la persona ideal que ho va capitanejar tot i ho va fer possible.

Per als qui no conegueu La Pampalluga, és un espai creatiu de recent obertura. Allà en Lluís us acompanyarà mentre exploreu els camins de la creativitat: nadons, infants, adults... no importa l'edat a l'hora de jugar amb les possibilitats creatives del fang, de descobrir un altre tipus d'extraescolars, o de divertir-se amb els jocs de cucanya tradicionals... també ofereix tallers familiars d'art i natura, de jocs d'equilibri... visiteu la seva pàgina i meravelleu-vos amb tot el que podeu fer!

Uns dies abans vam preparar les invitacions: la vella tècnica de la cera resistent al color, aquesta vegada però en comptes de fer servir pintura, vam fer servir fang diluït amb aigua.

El dia de de la festa, vam arribar amb gana i després d'un bon berenar ens vam posar mans a la obra (mai millor dit) i ens vam centrar en explorar el tacte del fang... Un procés obert i flexible, els nens hi entren a poc a poc. En Lluís, amb paciència i saber fer, poc a poc els va conduïnt durant un procés que parteix d'un objecte tridimensional i que els porta a explorar la pròpia creativitat. En cap moment  la curiositat decau ja que mica en mica es van introduïnt nous materials, estris, eines i tècniques.























Amb la voluntat de preservar la privacitat d'aquells i aquelles que ens van acompanyar, no us n'hem mostrat les cares. Però sí que us diré una cosa: hi llegeixes alegria, fascinació, diversió i (sobretot) molta, molta concentració!

Novembre del 2014. Set anys.

Més maneres de celebrar l'aniversari...

Set anys i un regal.

Secrets per a fer una festa d'aniversari de tardor a l'exterior.

Pell amb pell.

Una festa plena de màgia.

La Pampalluga.