Gaudeix cada instant i *viu intensament.

Improvisant un racó de lectura a l'exterior.

Tenim un balcó, s'hi accedeix des de la cuina i és petitó, ja us n'he parlat en alguna ocasió, però procuro tenir-hi sempre alguna proposta d'experimentació com les caixes sensorials, sigui estiu o hivern!. Em funciona molt bé i si els nens volen estar a prop meu mentre jo cuino (cosa que faig sovint i que m'encanta) tenen diferents propostes de joc per a escollir (entre les que hi ha ajudar-me a fer el menjar, per suposat). Ahir estava preparant el dinar quan la Llum em va dir: "Mama, m'encantaria sortir a llegir a fora, però és que hi fa massa sol!".

Fa temps que tinc pendent enllestir el racó de lectura de l'espai creatiu, el tinc a mitges. He de moure mobles i encara no sé molt bé com redistribuir-ho tot per a que sigui funcional, per a que hi càpiga tot el que hi ha de caber... sí, hi rumio, hi rumio... L'altre dia ho comentava amb unes amigues arrel d'una recomanació fantàstica (no deixeu de visitar l'enllaç, de debò, és realment inspirador!) de la gent de Cultureta (ja hi esteu subscrits?).

Així que, plegats, vam decidir improvisar un racó de lectura a l'exterior. El vam fer amb un estenedor, una cortina vella, unes caixes de fruita i uns coixins. La màgia la posen els llibres que reposen dins un cistellet, i amb una mica de llimonada i fruita vam combatre la calor! Els va agradar tant que hi van voler berenar, i aquest matí hi volien esmorzar. 

L'espai, la complicitat.

La màgia dels llibres.

La deliciosa llimonada amb menta i cireres!

 Fresca i refrescant.

 Aquest és l'aspecte que té. A mi em sembla encantador!

Crec que cal fomentar l'amor i la passió pels llibres. Proporcionar-los un racó acollidor per a llegir és una manera de proporcionar-los un espai i un temps per a aquest acte tan íntim que és gaudir d'un bon llibre, per això dins el cistell hi ha alguns dels seus (i dels meus) preferits, i també els llibres de lectura de l'escola que ja han deixat enrere i que els encanta rellegir una vegada i una altra. 

Cost zero. Diversió 100%.

Juny del 2013. Cinc anys i mig.

Experimentant amb aigua freda i aigua calenta.

Que l'aigua calenta es troba en les capes més superficials dels mars i oceans, dels llacs i estanys, és quelcom que tots hem experimentat en les nostres pròpies carns. L'explicació és senzilla: l'energia (calor) alimenta les molècules d'aigua i fa que es moguin més ràpid, fet que fa que siguin menys denses que les d'aigua freda. L'aigua freda no pot alimentar-se d'aquesta energia i les seves molècules són més lentes, motiu per el qual és més densa. Podeu ampliar la informació en aquest enllaç. Jugar amb l'aigua freda i calenta ens permet visualitzar aquest fenòmen.

En primer lloc necessitem aigua calenta, aigua freda i aigua a temperatura ambient (aquesta última en un gerro gran). Amb unes gotes de colorant alimentari tenyirem l'aigua calenta (nosaltres hem utilitzat el vermell) i l'aigua freda (nosaltres hem utilitzat el blau).

Tapem les ampolles i les destapem dins del gerro. 

Hem de fer-ho amb cura, ja que es barreja amb molta facilitat.

 Després provem amb l'aigua calenta.

I podem visualitzar com se'n va directament cap a la superfície.

 En Biel volia comprovar que l'aigua està calenta.

Es van quedar meravellats. Resulta fascinant observar-ho.

Vam estar prenent la temperatura a l'aigua, comprovant que fos cert que n'hi havia de calenta i de freda.

El fenomen és observable fins i tot dins de la mateixa ampolla d'aigua calenta que, a mesura que es buida d'aigua calenta, es va omplint d'aigua freda.

Comprovem que l'aigua de la part inferior és més freda.

I, finalment, barregem. 

Als infants els fascina l'aigua. I, normalment, és el que sempre hi ha al seu laboratori: amb un xic d'aigua i colorant alimentari poden estar hores entretinguts! L'aigua resultant la podeu utilitzar per prendre un meravellós bany sensorial amb aigua de colors!

Juny del 2013. Cinc anys i mig.

Aquarel·la centrifugada.

Fa un temps em vaig proposar deixar entrar la casualitat en el procés creatiu, deixar-li una mica de lloc i veure com s'escola en els nostres processos, recollir el que ens ofereix i ens suggereix. L'spin art és una tècnica que implica utilitzar la força centrífuga en el procés creatiu i és una tècnica que ja hem experimentat amb anterioritat. D'altra banda, algunes vegades els processos evolucionen per si sols i ens suggereixen altres maneres de fer, alternatives o processos que es complementen a la perfecció. Només cal parar una mica d'atenció i veure cap a on ens porta. Una de les primeres entrades que vaig escriure era sobre el procés creatiu amb ceres i aquarel·les, és un recurs que encanta als nens i al que recorrem moltes vegades (i moltes tardes de pluja).

Bé, aquesta vegada vam voler experimentar què passava pintant amb aquarel·la líquida dins la centrifugadora i una cosa ens va portar a l'altra fins que finalment vam acabar barrejant les dues tècniqu creació amb la centrifugadora i cera resistent a l'aquarel·la. Perquè és el que el procés ens va

Vaig presentar-los els materials. Primer les aquarel·les (colorant alimentari amb aigua). En aquesta ocasió, en comptes de fer-ho a la superfície giratòria vaig oferir-los la centrifugadora d'enciam, com que pintem amb colorant alimentari, no hi ha problema.

 Primer van explorar amb el colorant.

Girar, girar, girar... 

Afegir, tornar a tapar...

 Tornar a girar...

Al principi els agradava observar què feia l'altre però després d'una estona estaven inquiets.

Aleshores va sorgir la idea de complementar els processos, d'ajuntar-los.

Això ens va obrir un munt de noves possibilitats.

Més temps per a crear i per a recrear-se creant. Gaudint.

Més temps per a centrar-se en el procés creatiu. 

 Sense presses ni pressions.

 Les gotes ens mostren el camí i la forma de la força centrífuga.

Una vegada i una altra.

Compartir i crear són dos actes molt propers. Compartim el que creem, i creem quan compartim. Però ambdós fets necessiten de la complicitat del temps. A vegades, la casualitat ens ajuda a donar-li la mà.

Maig del 2013. Cinc anys i  mig.

Experiments a la platja.

Sembla que el sol s'ha decidit a visitar-nos! Fa uns dies, vam anar a la platja i ens ho vam passar la mar de bé (mai millor dit!). Els nens van córrer, saltar, fer forats, fer castells, recollir pedres, pals, petxines i trossets de vidre... I quan se'n van cansar, com que encara no feia prou caloreta com per a prendre un bany, els vaig donar una sorpresa... uns dies enrera, una amiga m'havia comentat que havien portat bicarbonat, colorant i vinagre a la platja i els nens havien estat jugant llarga estona. La idea em va encantar, així que vaig decidir posar-la en pràctica... però com que em feia il·lusió utilitzar aigua de mar (romàntica que és una), vaig substituir el bicarbonat per sals de fruita, i el vinagre per aigua de mar. La resta, màgia potàgia.

Van jugar, van acabar empapats...

 I mentre la seva roba s'assecava, els vaig encarregar que anessin a buscar aigua.

En una caixa de plàstic (que ens va fer de taula) hi duia les sals de fruites, colorants, comptagotes, un parell de tapadores de plàstic que van servir per presentar les sals de fruita i alguns metacrilats de colors, per jugar amb els colors. Vaig omplir una glaçonera amb aigua de mar i hi vaig abocar el colorant. Les normes  són senzilles: "no es pot abocar a la sorra" i "pots fer el que vulguis però mantingues-ho sobre la safata".

 La nit de cap d'any, tots els nens que hi havia a casa van gaudir fent "pintura de lluna", el mateix procés que la Inês del fantàstic bloc mamà recicla ens explica en aquesta entrada. Aquesta n'és una variant, en petit format i a l'aire lliure... potser amb un xic més de colorant hauria sigut més espectacular, però no en tenia més...

La proposta desperta un joc reposat, ideal per a després d'una estona d'activitat intensa.

Cràters i bombolles. 

Sorgeix la possibilitat (i la necessitat) de jugar a barrejar colors i crear-ne de nous.

 

I d'explorar la capacitat d'absorció de les sals de fruites.

L'interès es centra també en explorar l'aigua de mar per si sola, afegint-hi color, barrejant-la amb sorra...

Quan l'interès va decaure, vam recollir-ho tot i vam llençar la pasta resultant en una paperera. La resta, una esbandida i de nou dins la caixa. La natura és un entorn privilegiat que cal cuidar. Sortir a l'exterior és fabulós també perquè és una gran oportunitat d'explorar diferents maneres de relacionar-se i aprendre amb i de la natura.

Maig del 2013. Cinc anys.

Dialogant amb l'art.

Últimament, les tardes són plujoses i la penombra que regna a l'exterior és una invitació a jugar amb la llum. Entre la col·lecció de diapositives familiars que custodio, també hi ha una col·lecció d'història de l'art. Les diapositives han adquirit una tonalitat vermellosa, però és un mal menor si tenim en compte que les diapositives tenen més de trenta anys. A mi em sembla fantàstic poder disposar-ne, i poder oferir-los als nens l'experiència de dialogar amb l'art. Un diàleg gràfic, on el llenguatge és el traç.

És en aquest context i a partir d'aquestes reflexions que vaig considerar oferir als nens la oportunitat de crear sobre una creació, que ells mateixos van escollir. D'entre les dotze diapositives que els vaig mostrar (totes elles de Paul Klee) ells van escollir aquesta. Datada a l'etapa final de la seva vida (1938) i titulada Puerto Rico, els va fascinar aquesta obra a la que ells van anomenar des del primer moment "El laberint".

Al principi els va costar posar-se d'acord en què fer. 

La idea creativa d'en Biel es basava en resseguir formes i contorns. Perquè a ell aquestes formes i contorns li suggerien un procés centrat en camins, caminets i dreceres, i el primer estadi del diàleg que havia establert amb l'obra es basava en delimitar i assenyalar les rutes, fer-se-les seves.

El procés de la Llum es centrava en poblar el laberint de personatges com en Totoro, la Mei i la Satsuki, protagonistes de la seva pel·lícula preferida "El meu veí Totoro". Perquè a ella aquestes formes i contorns també li suggerien camins, caminets i dreceres, i el primer estadi del diàleg que ha establert amb l'obra és poblar aquestes vies.

Era una tarda plujosa, i va haver-hi algun petit conflicte que ells mateixos van resoldre. Perquè els punts de vista poden ser diferents i cal defensar les pròpies opinions.

Finalment, van adonar-se que no feia falta que es posessin d'acord en què fer, cadascú podia fer el seu procés, aquests podien conviure i coexistir en l'espai.

I un cop van decidir respectar l'expressió creativa de l'altre, tot va ser fàcil. Perquè en el fons, el fet creatiu de tots dos era convertir l'obra d'art en un joc.

Donar espai a l'altre, observar-lo immers en el procés creatiu és també una manera d'aturar-se a escoltar i llegir l'obra, intentant interpretar-la des de la seva interacció.

Els contorns suggereixen formes que la imaginació vesteix.

Els traços es superposen, les diferents lectures també.

Havent traçat el laberint, se'ns presenta la possibilitat de recórrer-lo. Està plagat de senyals, fletxes, marques.

Algunes senyals indiquen el camí, com aquesta fletxa que ens recorda que a 300 metres cal tombar a la dreta. Però també hi ha senyals que busquen confondre, enganyar i desorientar-nos, cal ser prudents, confiar i desconfiar en la mesura justa.

En el moment de retirar la diapositiva la imatge es presenta nua i crua. El diàleg ha acabat i queda reduït a una lectura que sense rèplica es pot confondre amb un monòleg. Però que no ho ha sigut mai. 

L'art ens necessita, ens demana a crits que el mirem, que el llegim, que l'escoltem. L'art resta inacabat fins que és observat, sentit, interpretat, l'art resta inacabat fins que obté una resposta. Quan ningú l'observa és una obra inerta, adquireix sentit en transmetre, i per a transmetre necessita que algú se li posi al davant. És per això que podem afirmar que l'art necessita de nosaltres per a ésser complet i nosaltres necessitem d'ell per a alimentar-nos i nodrir-nos en un cercle en què ambdues parts s'alimenten mútuament ajudant-se a créixer. 

Maig del 2013. Cinc anys i mig.